En una vetllada de bons vins i supremes verdusquerías, el cineasta Luis Buñuel i l'escriptor Jean-Claude Carrière van apostar quants sinònims admetia una paraula d'allò més groller. D'aquest joc lúbric va sortir aquesta antologia definitiva de les paraules gruixudes per a paladars fins, un glossari del noble art de la paraulota exacta no apte per a esperits pacatos ni per a ànimes faltes. La relació epistolar entre un filòleg prestigiós i una dobladora de pel·lícules porno deprimida. Un clàssic a França adaptat ara a la literatura espanyola per Ricard Borràs.
Res produeix més riquesa a la punta de la nostra llengua que la marranada sofisticada: un poeta barroc dirà que «li han trencat la lluna de l'armari» i Quevedo apuntarà que «ja només té la flor del créixens», encara que avui el joc definitiu amb rima amagada és el «teto».
Aquest llibre és un llit rodona. Tot lector es pot sumar a l'orgia donant sinònims provats de totes aquestes paraules que ens prohibeixen dir, però que es diuen amb ganes. Un text estricte i savi sobre el tema més universal. Una qüestió de la qual depèn el nostre futur com a espècie, però també la nostra fantasia, la nostra riure i la nostra llibertat.
