Llibre d'historietes enquadernat en cartoné en format àlbum de 64 pàgines interiors en color més cobertes que conté la traducció de la història original serialitzada a la revista Tintin i publicada posteriorment en l'àlbum Tintin au Tibet el 1960 per Casterman per al mercat francobelga
Després de llegir la notícia d'un accident aeri a l'Himàlaia, Tintín té un somni on el seu jove amic Tchang ferit li demana ajuda mig enterrat a la neu. L'endemà s'assabenta pel diari que Tchang viatjava a l'avió sinistrat, i que no han trobat supervivents. Però Tintín creu que Tchang està viu i part cap a Katmandú amb l'objectiu d'organitzar una expedició de rescat.
Tintín al Tibet coincideix amb una època de greus turbulències en la vida d'Hergé, i la seva creació va constituir una veritable teràpia per a ell que el va ajudar veritablement a sortir endavant. Segons ens explica el mateix Hergé en aquella època travessava una veritable una crisi i els seus somnis i malsons eren gairebé sempre blancs. Aquests somnis es repetien sempre i l'autor es va veure en la necessitat d'acudir a un psiquiatre que li va aconsellar que abandonés aquest treball perquè mai ho acabaria. Cosa que per sort Hergé no va fer. No només va acabar Tintín al Tibet, sinó que, en l'opinió de molts, és una de les seves obres mestres. El color blanc regna també en gairebé tota l'obra, però aquesta vegada no com un malson sinó com una depuració. Veiem aquí a Tintín en la seva vessant més humana, molt preocupat pel seu amic desaparegut i que emprèn un llarguíssim i perillós viatge seguint un somni on l'ha vist amb vida. Hergé dóna curs a la seva fascinació per Orient i pels fenòmens paranormals: somnis premonitoris, telepatia, levitació...
Hergé es va documentar bé a fons per realitzar aquesta obra. Per al yeti, segons ens explica ell mateix, tenia la llista de totes les persones dignes de crèdit que l'havien vist, una descripció molt precisa de la seva forma de vida i fotografia de les seves petjades. Hergé va conèixer el vencedor del Anapurna, Maurice Herzog, que també havia vist les petjades i les hi va descriure, assenyalant que no eren les de cap ós, sinó les d'algú bípede, que s'aturaven al peu d'una muntanya rocosa.
