Molt en contra del que universalment recomanable, a Jardiel també cal prestar atenció quan parla de si mateix i de la seva obra. Una cosa que, si escau, és part de l'obra. I ¡Espera a Sibèria, vida mia! És, segons Jardiel, «un d'aquells fulletons de peripècies que va iniciar Homer -quanta irreverència, Verge Santa! - Amb l'Odissea (...), que va continuar Defoe amb amb Robinson Crusoe i que han multiplicat després milers d'autors.» Una de aquestes novel·les d'aventures que avui, quan Jardiel sembla tan estranyament contemporani i l'exòtic ha quedat en el passat, toca per tant ressuscitar. O més aviat desmuntar. I reinventar. Així, «no tindria res de particular que un folletinista actual trobés encara salvatges en els carrers d'una gran ciutat; i sorprengués la fredor, la soledd i la desolació polars al cor d'algunes dones; i descobrís la emoolsada malenconia del gaucho sota l'esmòquing d'homes aparentment frívols (...) i, fins i tot, establís contacte amb esperits més elevats i més ansiosos de blau que el globus d'ahir o l'aeroplà d'avui ». Però no anem a revelar-los la trama. Millor pugin a bord.
