Durant una breu època, en una Europa amenaçada i posteriorment ocupada per l'Alemanya nazi, el jazz va ser l'estil musical més escoltat de moment, tan ubic i popular com més tard ho seria el rock and roll. Definit com «música americana negrojudía de la selva» per Joseph Goebbels, el jazz no va trigar a ser qualificat com «degenerat» i oficialment prohibit pel règim. No obstant això, era la banda sonora de la vida nocturna a Berlín, París i altres capitals europees, i els seus entusiastes, malgrat els riscos, no estaven disposats a renunciar així com així a la seva música predilecta.
Embarcat en una investigació personal d'aquell turbulent període, el músic i periodista Mike Zwerin va dedicar dos anys a viatjar per Europa entrevistant aquells singulars individus que van interpretar i van gaudir el jazz a la fosca ombra de Hitler, consignant per a la memòria històries tan fascinants com tràgiques , tan esgarrifoses com excepcionals. Entre elles, la de l'únic membre supervivent dels Ghetto Swingers, una orquestra jueva de jazz que «va actuar» a Theresienstadt i Auschwitz; la de el pilot de la Luftwaffe que escoltava a Glenn Miller mentre bombardejava Londres; la de l'pianista polonès que va passar de tocar en clubs clandestins de Varsòvia a tocar el contrabaix en un sextet de jazz al camp de concentració de Flossemburg; la dels pandilleros berlinesos aficionats a el swing i els entusiastes zazous de París que van desafiar a les autoritats, arriscant-se a acabar a la presó per l'oportunitat de ballar en públic una música prohibida; i, com no, la de Django Reinhardt, el brillant guitarrista gitano que es va negar a fugir de la França ocupada pels nazis. El resultat és "Swing davant de l'nazi: el jazz com a metàfora de la llibertat", una crònica fascinant amb un punt de vista únic sobre el paper adoptat pel jazz en el pitjor dels moments.
