«No ens enxamparan», arenga Dan Aykroyd, enfundat en el paper d'Elwood Blues, el seu germà Jake, immortalitzat per John Belushi. «Aquesta és una missió de l'Altíssim, Déu ho vol». Així arrenca la comèdia musical d'acció The Blues Brothers [Granujas a todo ritmo] que arribaria a la gran pantalla el 20 de juny del 1980, si bé del naixement dels dos personatges (1974) es compleix ara el cinquantenari.
La seva missió divina al guió tenia inicialment per objecte salvar de la ruïna l'orfenat de Chicago en què van créixer els germans Elwood; però Aykroyd, potser el més il·luminat de tan fervent parella de conversos al rhythm & blues, i que va escriure gran part de la pel·lícula, concep una missió per a més glòria, si és possible: rendir tribut al, aleshores, oblidat cabal del rhythm & blues, alguns dels artistes més grans —Aretha Franklin, James Brown, John Lee Hooker, Cab Calloway, Ray Charles— van convertir el llargmetratge, amb les seves actuacions, en un extàtic deliri tant o més inoblidable que les salvatges persecucions amb cotxe que jalonen la comèdia. Amb més retard del degut, polint-se una pastura, i al capdavant del daltabaix —en més d'una ocasió, per les incessants excentricitats de les seves volubles estrelles— l'estrena va collir la censura d'una caterva d'indignats crítics que es van escandalitzar amb un engendre tan incendiari. Sigui com sigui, en els 44 anys transcorreguts des de llavors, ha estat elevat al pedestal dels grans clàssics de la comèdia musical d'acció, i aclamada com una de les pel·lícules més cèlebres i celebrades del segle XX en el gènere (probablement inexistent fins al seu estrena).
La investigació de tot allò que condueix a la creació d'un clàssic sempre comporta no poques troballes i sorpreses. La saga d'aquesta comèdia desopilant és èpica, abastant les respectives infàncies de Belushi i Aykroyd; la revolució de la comèdia desencadenada per The Harvard Lampoon i per Second City a Chicago; el naixement i els primers anys de Saturday Night Live, programa humorístic en què els Blues Brothers van ser sorollosament enllumenats; i, per descomptat, la indeleble narració de com es va anar gestant la pel·lícula.
Amb dotzenes d'entrevistes que sondegen els records dels protagonistes, des del director John Landis i el productor Bob Weiss fins al mateix Aykroyd, aquest sentit homenatge torna a la vida els avatars d'una obra mestra del cinema nord-americà alhora que recompon les semblances de alguns dels preclars genis a qui devem l'enllumenament de la comèdia moderna.
L?ambiciosa aproximació de Tick desgrana la carrera de l?artista amb noves troballes que posen de manifest l?obsolescència de la visió tradicional que segregava el jazz vocal del corrent principal del gènere: la instrumental. Mentre solcava les aigües proceloses de la indústria discogràfica que la portaven del jazz al pop, la cantant va poder recórrer a un amplíssim ventall de recursos que la convertirien en una de les pioneres del jazz vocal modernista amb un repertori sorprenentment divers. Gràcies a la recuperació de cançons perdudes, ressenyes procedents de mitjans afroamericans i premsa local silenciada pels pops de la crítica —racista fins i tot en la selecció de les seves fonts—, material d'arxiu en col·leccions privades i enregistraments que encara no han vist la llum del dia, aquesta intrèpida i infatigable historiadora revela com Lady Ella va deixar la seva indeleble empremta en actuacions tant o més significatives que els seus registres fonogràfics en estudi.
Una celebració exhaustiva de la vida i obra de la prodigiosa artista que va establir un estàndard d'excel·lència sense comparació en la cançó popular nord-americana.
