Potser no hi hagi millor tribut al llegendari compositor Edward Kennedy "Duke" Ellington, al cinquantenari de la seva mort, que exhumar de l'oblit les seves memòries; ni pot ser que tampoc no hi hagi cap altre cas, en la literatura memorialística del jazz, en què una gran estrella es resistís amb aquesta vehemència a la tasca de donar brillantor i esplendor al medaller. Sigui com sigui, ni el jazz, en conjunt, ni probablement bona part de la música contemporània serien explicables sense Ellington; i ell mateix continuaria sent un misteri si no fos per aquest al·legat prepòstum, ja que el gran compositor va ser tossut enemic sempre de la literatura confessional (fins que un xec in extremis el va induir a cedir quan la seva vida ja s'esgotava).
Sempre que el compositor feia referència a aquest text subratllava que «s'assemblava més a una de les seves actuacions que no pas a unes memòries». De fet, mai no va voler prestar-se a compondre una autobiografia a l'ús; i cal aclarir, en el seu descàrrec, que va sortir amb la seva. Per tal d'emprendre l'encàrrec a la seva manera “el llibre veuria la llum el 1973, any escàs abans de la seva mort” va resoldre dividir
