Una radiografia del pijo a Espanya, des dels senyorets del s. XIX als caietans, passant per la gauche divine o els yeyé. Un assaig revelador sobre un fenomen que va més enllà d'un arquetip, i amaga el veritable origen de la lluita de classes a la societat espanyola.
1853 Eugenia de Montijo demana el seu primer Luisvi
1910 Alfons XIII posa de moda l'estiueig al nord
1950 La filla de Franco es casa amb Cristóbal Martínez- Bordiú, el pollopera
1963 Marisol es posa un vestit de Dior en Rumb a Rio
1965 Obre Bocaccio a Barcelona
1970 Julio Iglesias inaugura Puerto Banús
1980 Primera dessuadora Don Cotó
1986 Homes G porten la paraula «pijo» a les masses
1992 Isabel Preysler i Miguel Boyer es compren Villa Meona
2002 Es casa la filla d'Aznar a l'Escorial
2003 El Reial Madrid fitxa David Beckham
2011 Cayetano Martínez de Irujo: «Els jornalers andalusos tenen poques ganes de treballar».
2016 Felip Juan Froilán de Tots Sants arriba a la majoria d'edat
2023 Esclata la Cayeborroka
Fites de la història d'Espanya, tal com explica Raquel Peláez amb mirada profundament analítica i mordaç. La història d'un país enlluernat per les aparences, on l'imaginari de velers, munteries, còctels i bosses de luxe conviu amb una desigualtat social creixent i angoixant.
Quan Espanya es va integrar de ple a l'economia de lliure mercat i va adoptar els hàbits de consum de les anomenades societats “lliures” va aparèixer un arquetip social que ja mai no ha desaparegut de l'imaginari espanyol: el pijo. Aquells joves alegres, despreocupats i consumistes, ni d'esquerres ni de dretes, que anaven a concerts d'Hombres G amb jerseis de colors pastís i plumífers fluorescents eren la cara lluminosa i tova de l'Estat de Benestar i la promesa d'un món sense problemes, com ara la careta rabassuda de Snoopy, el seu ídol. Al llarg dels quaranta anys següents els pijos espanyols han anat mutat en infinites variants, tan esmunyedisses i subtils que ja al segle XXI només troben una representació tan pura i caricaturesca com aquella primigènia: el caietà. L'univers simbòlic caietà conté tots els elements del món despreocupat dels pijos dels vuitanta, però afegeix molts més ingredients que parlen del triomf radical del neoliberalisme de la nostàlgia de temps de senyorets però també de la fúria de les tribus urbanes. Què és doncs un pijo? Hi ha pijos “de veritat” i pijos “de mentida? Un pijo és sempre de dretes? És el mateix ser pijo que ric? Quants tipus de pijos hi ha? En una societat obsessionada amb el culte a la imatge, els diners, el triomf, no som gairebé tots una mica sospitosos de pijisme? Per què l'adjectiu “pijo” ha passat de ser un insult a un adjectiu que molts somien poder arrogar-se?
.
