La Maryam se n’ha d’anar del país on viu. I hi deixa l’ àvia i totes les seves joguines, així que no pot estar més trista. No entén que la gent se n’hagi d’anar de casa perquè, d’un dia per l’altre, deixi de ser un lloc segur. Però se’n va, i el lloc on arriba no s’assembla gens a la seva antiga llar: ni tan sols parlen el mateix idioma. Per això s’estima més callar. El menjar és tan diferent que és impossible que li agradi. Per això s’estima més no menjar. Se sent tan sola…
Fins que un dia, a l’hora del pati, sent una veueta darrere seu que li demana qui és: «Com et dius?», li diu. Una pregunta aparentment simple però que ho pot canviar tot.
